divendres, 9 d’octubre del 2015

Un conte japonès



El relat El tallador de canyes (Viena Edicions), de Junichirô Tanizaki (1886-1965) és un fruit molt bell de la imaginació japonesa. Un personatge desconegut explica aquest conte o relat de manera indirecta, obliqua, i al final deixa l’oient-lector tan sols amb la remor del vent entre les canyes. El contador de la història desapareix tal com havia aparegut, sense deixar rastre, dissolt en la llum de la lluna. Un miratge en una nit de lluna plena de tardor.

Si no fos que es tracta d’una narració, diríem que som davant d’una pintura japonesa tradicional desplegada en quadres d’imatges suaus pintades damunt d’un paper hôsho, o també damunt d’un paper xinès. Ambdós absorbeixen la llum com si fos l’esponjosa superfície de la neu. Aquesta comparació no és meva, sinó del mateix Junichirô Tanizaki, que l’escriu en un dels seus llibres més emblemàtics i reconeguts: Elogi de l’ombra, un tractat de l’estètica oriental escrit l’any 1933, amb un cert sentiment de pèrdua, atès que aquesta estètica japonesa mil.lenària ja començava a desaparèixer amb la invasió, gens subtil, de la cultura occidental. 

L’estètica oriental, com la narrativa oriental, almenys la tradicional, té ben poc a veure amb l’estètica i la narrativa occidental. D’aquí ve que aquesta narració de Tanizaki, considerada ja clàssica, s’esdevingui no pas sota la violència del focus solar sinó en la penombra d’una nit de lluna plena de tardor, amb la seva melangia. Els fets del conte de Junichirô Tanizaki reposen en la subtilesa de les seves llums platejades, nacrades, com un metall brunyit.

El conte es pot resumir d’aquesta manera: un passejant que es disposa a contemplar una nit de lluna plena es troba amb un altre passejant sorgit com una ombra entre les canyes que voregen un llac on es reflecteix la lluna. La poesia del moment dóna lloc a una conversa improvisada on el contador explica la història d’un triangle amorós format per un home enamorat d’una vídua jove que recorda les dames dels vells temps per la seva exquisidesa, i que es casa amb la germana petita de la dama per tal de tenir-la a prop. És clar que l’idil.li (platònic, no arriba a consumar-se) dura poc, aviat les coses es torçaran. Però mentre dura el relat, el lector perd la noció del temps, com quan contemplem extasiats una nit de pleniluni en temps de tardor, que ho és respecte del cicle de l’any, però que també respon a la cronologia tant del contador com de l’oïdor de la història. Són dos homes en la seva època tardoral.

Pel seu refinament poètic, tot i el drama i la tensió que conté, la història pot semblar una contalla d’altres temps. Potser és el que volia el seu autor en escriure aquest relat: donar testimoni d’una manera elegant de viure, sobretot en les classes més benestants, que no vol dir més adinerades, sinó més cultes, i que a poc a poc anava passant avall. Es conta de la seva biografia que, en ser desgraciat el seu matrimoni, Tanizaki va convidar la seva dona a tenir una relació amb un amic seu. És evident que un acord així entre una parella poc s’avindria amb la general mentalitat occidental, tan possessiva. L’espai masculí ha estat una reserva per a les infidelitats, però no a la inversa.

El relat El tallador de canyes, en la traducció impecable del japonès per part d’Albert Nolla (qui també va traduir l’esmentat Elogi de l’ombra) transcorre pels camins suggerents de la poesia japonesa, on cada objecte, i cada vestit, pren un protagonisme insospitat, sovint per contrast, com en aquest fragment: Un bon crespó no ha de ser només tou, va dir, sinó també ha de ser ben frunzit. Si toques la pell d’una dona després d’haver passat la mà per aquests plecs, la notaràs encara més suau, escriu Tanizaki. El contacte es demora en moments tàctils que passen del crespó a la pell…

     Ens trobem davant la descripció d’un moment de sensualitat exquisida, com és exquisit buscar la bellesa en la llum indirecte, en la penombra, o en els tornassolats que amanyaguen els rostres, les figures i els paisatges banyats en la llum de la lluna plena en una nit de tardor.

(article publicat a Eix Diari, 8 d’octubre de 2015)

3 comentaris:

  1. Ja enamora la manera que tens de contar aquesta preciosa troballa. Increïble que la nostra gent la llegeixi, ara que una emissora en català de força audiència ens anuncia que d'aquí quantre dies ¡TINDREM BELÉN ESTEBAN A CATALUNYA! per fer-li totes les preguntes que se'ns ocorrin. Aquesta sí que és una penetració brutal, gens platònica. ¡Quin país que tenim, Teresa!

    ResponElimina
  2. La Belén és tot al contrari de la dama japonesa de la qual parla el conte... Són dos mons diferents. L'una tallant com un ganivet, l'altra suau com la pell d'un préssec, i més comparacions que podríem anar fent, poetes de guàrdia en un dia com avui. Estic llegint les memòries de la Lola Anglada. Les va deixar bastant preparades, però no s'han editat fins ara! Sí, quin país que tenim, encara. No desmaio de veure altres temps...

    ResponElimina
  3. No m'ho penso perdre de llegir aquesta nova novel-la(El tallador de canyas) de JUNICHIRÒ TANAZAKI.
    M'agrada aquest autor,amb la seva sensibilitat i amb la seva musicalitat de las paraules i els seus racons de silenci que amaguen un paisatge de sentiments.
    Bona nit Teresa.

    ResponElimina