dissabte, 28 de març del 2015

Teresa de Jesús i l'escriptura

Una de les millors maneres de conèixer Teresa de Jesús és llegir els seus escrits, en ella vida i obra són la mateixa cosa, i, sobretot, cal tenir en compte l’època en què va escriure. Aleshores veurem el seu atreviment de viure la seva espiritualitat dins d’unes estructures eclesials fèrries. La Inquisició no estava per brocs i les dones sempre són sospitoses d’extravagàncies. 

Teresa de Jesús –la mateixa escriptora ho diu a l’inici del seu Llibre de la Vida- va escriure per mandat dels seus confessors i superiors, atrets per l’originalitat del seu camí espiritual, tot i que uns i altres tenien els seus dubtes, com queda de manifest en els textos de Teresa d’Àvila. Ara bé: també és cert que Teresa d’Àvila va trobar al.licient -fins i tot es podria parlar de seducció- en l’exercici d’escriure fins a constituir-se en una vocació sòlida. I és que aquesta monja de marcada personalitat de seguida va adonar-se de com podia ser tan creatiu com didàctic posar negre sobre blanc els envitricolls de la seva vida interior, així com va ser conscient de l’oportunitat que se li va presentar a ella, una dona!, de donar fe de la seva vida com a cristiana del seu temps, i quin temps!

Escriure va constituir-se per a Teresa d’Àvila una activitat no només creativa sinó també multifuncional. Per una banda, aquesta dona de caràcter va haver d’inventar el llenguatge més adient per explicar la seva vivència de l’oració mental i la seva amistat espiritual amb Crist; per l’altra banda, com a mestra de monges i novícies que era, s’havia de fer entendre per aquestes dones, la majoria poc o gens alfabetitzades. També havia de tenir en compte què escrivia, atesa la vigilància sinistra de la Inquisició.

Sense proposar-s’ho a l’avançada, Teresa de Jesús té aquella qualitat que els experts en diuen estil. Un estil que expressa a doll la seva energia espiritual. Mostra una gran salut, en aquest camp, i fins i tot desbordant, que contrasta amb la seva fràgil i atrotinada salut física, si bé comportada, com és conegut, amb fortalesa d’ànim. Aquesta diguem-ne descompensació entre l’energia psíquica i la matèria corporal no és rara entre alguns genis i grans artistes que, precisament, equilibren o sublimen a través de l’obra creativa.

Com a escriptora té el do privilegiat d’atraure tant el lector cultivat com el lector menys savi, perquè és intensament humana, va escriure sobre la santa d’Àvila l’hispanista, pedagog i traductor anglès que va estudiar la mística espanyola Edgar Allison Peers (qui, sigui dit de pas, atret també pel Romanticisme hispànic, va traduir al nostre poeta preromàntic Manuel de Cabanyes).

Intensament humana. Aquesta és la raó de la pervivència de l’obra de la carmelita descalça, tot i que era ben conscient de les seves limitacions. Com s’ha dit, les dones de la seva època no estaven gaire formades. Però Teresa de Cepeda i de Ahumada, sí: era filla de casa bona i sabia llegir i escriure. Però a l’hora d’enfrontar-se a l’escriptura va haver de munyir-se el cervell per expressar l’inexpressable. En el seu llibre La lectura com a pregària (Fragmenta), diu el seu autor, Joan-Carles Mèlich: En la vida el més important és l’indicible. Per això necessitem l’art, la música, la literatura, el cinema; necessitem una poètica de l’indicible.

Una poètica de l’indicible és el que va practicar, amb gosadia, Teresa de Jesús. L’avui doctora de l’Església va arribar lluny en el camí de l’ànima, va experimentar la plenitud de l’ésser segons les coordenades i l’imaginari propi de l’època (tot i que ella el va amanir amb les seves imaginatives creacions). Per escriure la seva experiència va servir-se de la contemplació objectiva de l’ésser intern que ella va personalitzar en la figura de Su Majestad, alhora que va contemplar la pròpia subjectivitat, o el que experimentava en la seva relació amb Jesús. Avui dia aquesta visió holística de la realitat l’explica la quàntica en relacionar l’observador i allò observat. 

Segles enrere, aquesta abanderada de la modernitat que va ser Teresa de Jesús (llàstima que la santa hagi estat utilitzada per sectors de l’Església més rància), ja va trobar la manera de conciliar subjecte i objecte, ja va integrar ment i cor, ja va equilibrar intel.ligència mental i intel.ligència emocional. Des d’aquesta conciliació de contraris, Teresa de Jesús va expressar en llenguatge poètic-religiós el que la filosofia més avançada en diu principi d’individuació, o consciència de sí en diàleg amb allò Altre, en el seu cas la seva amistat amb Crist.

A partir dels estudis de Carl G. Jung sabem que accedim a la dinàmica de l’inconscient col.lectiu en virtut de l’experiència subjectiva del símbols. La figura de Jesús, més enllà de la seva figura històrica i religiosa, pot ser considerada una figura simbòlica. Quin mite vius? és la pregunta que ens demana que ens fem Jung. En els escrits de Teresa d’Àvila es veu clarament que el mite que ella viu, que encarna, és el d’esposa de Jesús.

No és que “Déu” sigui un mite, sinó que el mite és la revelació d’una vida divina en l’home, diu Jung. I qui diu home diu dona, és clar, com també en podem dir vida transcendent de la vida divina. No cal dir com aquests aspectes de la vida anímica estan bastant marginats del sistema de creences de la mentalitat moderna occidental, tan marcada a sang i foc per una concepció positivista, formalista, racionalista, materialista del món.     

Teresa de Jesús, que, com trobem escrit en la seva autobiografia, va viure amb intensitat totes les dimensions humanes, que, està clar, inclou l’espiritual, explica amb un llenguatge ple de símbols del Mundus imaginalis* una experiència plena, una vivència que abarca tot l’ésser. D’aquí ve que el seu llenguatge sigui tan líric i alhora tan carnal, com també ho és el llenguatge del bíblic Càntic dels Càntics.

Teresa de Jesús, una contemplativa molt activa (escriptora, reformadora del Carmel i fundadora de diversos monestirs), explica en el seu llibre El castell interior (o Las Moradas) la forma (progressiva per passos i espais concèntrics) d’arribar a l’estança més recòndita on s’allotja Su Majestad (o centre de l’ésser); al mateix temps, com hem dit, explica el que viu la seva ànima en aquest trajecte de trobada entre la seva humanitat i el que la transcendeix. Ho fa amb una escriptura no sempre ordenada a la manera cartesiana, ben cert, perquè aquesta monja és una artista i, per tant, es mostra espontània, inspirada i imprevisible, la qual cosa no vol dir que no toqui de peus a terra i no sigui una dona pràctica, d’espiritualitat encarnada (recordem la seva famosa frase Dios anda entre pucheros). Per aquesta raó, la seva és una escriptura molt efectiva quant a narració, humana i transcendent pel seu contingut, i literària en virtut d’unes imatges poètiques, fruit de la seva gran imaginació creadora, que encara enlluernen.


*El filòsof Henry Corbin (París, 1903-1978) va encunyar el terme Mundus imaginalis per explicar des d’Orient (ho va fer a través d’un conte sufí) un territori que es troba entre el món físic sensorial i el món espiritual. Plató ja havia vist aquest espai com un conjunt de formes ideals: els arquetips que anys a venir tan bé explicaria Jung. Aquest món intermedi té la seva pròpia topografia consistent, i està influenciada i formada al mateix temps pel món físic i el món espiritual.

(avui fa exactament 500 anys del naixement de Teresa de Jesús)


2 comentaris:

  1. 500 cents anys de forta presència i no solament a Espanya. Fortalesa i desig d'aventura i quan dic aventura incloc també la mística. Excel·lent estudi, Teresa.
    No estic d'acord amb Jung quan diu que 'el mite és la revelació de la vida divina en l'home', però aquest seria motiu d'altra extensió.
    Una abraçada.

    ResponElimina