divendres, 12 d’agost del 2011

L'avi Llorenç

Finalment ha aparegut una fotografia del meu avi matern: Llorenç Gramunt i Margarit. L’avi Llorenç va morir de càncer de colon. No havia pogut venir a la festa de la meva Primera Comunió, el 17 de maig de 1959, perquè ja estava molt malalt. Però el purgatori encara es va allargar un temps més. Va patir molt. Tant el metge de capçalera com ell sabien que no tenia cura. No obstant això, aquell metge el visitava cada dia. Feia els cinc quilòmetres que separen Sant Sadurní d’Anoia del veïnat de Can Benet amb moto. Quan arribava deia al seu pacient: Llorenç, com estem? I el meu avi li contestava: Ja ho veu, doctor. I el doctor prou que ho veia, com s’anava fonent aquell home fins que gairebé no en va quedar res. Quan l’avi va morir, ho recordo bé, només era pell i ossos. El metge li donava una aspirina dissolta en un got d’aigua. Pren-te el remei, deia al meu avi, sabent tots dos que aquell ritual de l’aspirina com a placebo era simplement una mostra de que no l’abandonava: ambdós eren al lloc on havien de ser, plens d’humanitat, ja que de remei no n’hi havia.
(extret de La capsa verda)

3 comentaris:

  1. Ara fa 5 anys va morir de la mateixa malaltia en Juli, el pare de la Gemma.
    L'últim any el va passar amb nosaltres.
    Érem sis al nostre pis.
    Els petits van dormir en matalassos col·locats al terra de la nostra habitació.
    El mes dur era la cura diària de l'estoma.
    Afortunadament, en comptes de l'aspirina, la morfina ajudava i molt a evitar els patiments innecessaris.
    Va morir tranquil, al seu llit, bé, al de Carles, el nostre petit.

    Jo havia continuat amb la consulta i les guàrdies, ignorant l'esgotament.
    Vaig tenir que descansar dos mesos desprès de que morís.
    Però ho vem poder fer.


    El teu avi i tu compartiu la delicadesa d'alguns trets del rostre.

    ResponElimina
  2. Tot i que de metges n'hi ha hagut de tota mena, recordo com parlava el meu pare del del seu poble, que els explicava que si el metge no podia curar havia de consolar. Ara hi ha molta tecnologia però tot plegat s'ha deshumanitzat. El del meu avi el pujava a veure sovint, un munt d'escales, fumant un puro(!) però la confiança que inspirava la seva presència no l'he tornat a sentir mai més.

    ResponElimina
  3. Sí, el contacte humà entre pacient i terapeuta és la meitat de la medicina. Jo recordo amb molta tendresa el doctor Puigdefàbregues, que amb els seus xarops ens curava els constipats. Tenien gust d'anís, de grosella, sabia com fer feliços els infants.

    ResponElimina