Deia la poeta Safo: “Només és bell el bell quan algú el mira”.Un pensament semblant em va venir ahir vespre en el recital de poesia a Sant Sadurní d’Anoia, amb la sala plena i observant en el públic atenció: La poesia pren el seu sentit més ple quan algú l’escolta, o la llegeix en la intimitat, altrament no hi ha ressò, restaria en el buit. Què seria, dels poemes, sense l’eco en el cor d’algú?
Almenys això, que en quedin l'eco i les borbolles de la beguda. I també alguna amistat que es renova, s'inicia i lliga les generacions amb les belles paraules.
ResponEliminaHi estic d'acord Teresa i això serveix per a la pintura, la ceràmica, la música...
ResponEliminaFalta que arribi als sentits de l'altre per arribar a la plenitud...