dimecres, 24 de novembre del 2010

Ana María Matute

Des del 27 de juny de 1996, l’única dona de l’Acadèmia Espanyola (per ara) és la novel.lista nascuda a Barcelona l’any 1926, Ana María Matute. I havent-la llegit i rellegit “és impossible no estimar-la”, com afirma José Agustín Goytisolo. Amb aquest mateix sentiment afectuós recordo la intensitat de la tarda en què se li va fer un homenatge a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el novembre passat (1995). L’escriptora, sempre tímida, es va passar una mà pels seus cabells blancs quan se li va demanar de prendre la paraula... I és que, com diu Ana María Matute mateixa, “no sé parlar” i per aquesta raó escriu. Després, amb veu tremolosa, va contar-nos (com qui explica un conte) l’episodi d’un dia que, castigada al quarto fosc, en partir un terròs de sucre que duia dins una butxaca del vestit, enmig d’aquella foscúria va brillar una guspira blava, un raig de llum... El fet, que esdevindria significatiu, la va fer rumiar. Emparada encara per aquell moment de contemplació, Ana María Matute diu que pot veure llum en la foscor i que aquesta és una imatge de la seva escriptura.
La narrativa de la nova acadèmica té un rerafons poètic, tot i que ha confessat que mai no ha escrit un sol vers. Ella diu que “s’expressa des d’un llenguatge on la infància (la innocència) sempre hi és present”. Un llenguatge original i genuí que brolla després de preguntar-se “qui ha inventat la meva vida” o “qui sóc jo”? Afirma que va començar a escriure per inventar (reformular?) la seva vida en el paper. La veritable vida, la vida assumida, la vida conscient, com també ha dit Gérard de Nerval. Tot i que sempre precisa que l’únic llibre autobiogràfic que ha escrit és El río.
En la transcripció d’una conversa gravada, Goytisolo li pregunta per l’amor. “No crec en la gent que no estima. Qui no sap estimar no existeix...” Tota la literatura matutiana participa del sentiment amorós sempre tan tangible com transcendent, com va afirmar en el transcurs del simposi del novembre passat a la UB, Oriol Pi de Cabanyes. Ana María Matute deixa brollar una intel.ligència afectuosa que marquen els seus escrits tot atorgant-los una dimensió simbòlica. Inventar la vida sobre el paper és crear-li una nova vida. I no hi ha creació sense un acte d’amor.
Ana María Matute diu que no pensa escriure la seva autobiografia. “No crec que tingui cap interès. Allò que considero interessant són els meus llibres...” Kjell A. Johansson, periodista suec, crític i amic d’Ana María Matute, ho va dir amb unes altres paraules la tarda de l’homenatge: “Només vull fer una recomanació al lector: que vagi directament al llibre! Ell li ho dirà tot. El llenguatge d’Ana María Matute és tens, intens, bell, vibrant, fulgurant, candent, concentrat en els adjectius que fa servir...”
L’escriptora va tenir casa a Sitges. En el mateix simposi del novembre, Esther Tusquets ens va confessar que “aquells anys en què anàvem a visitar-la són del tot irrecuperables i que només li resta afegir-los al saldo positiu del balanç de la seva vida”. L’homenatge amical i acadèmic està molt bé. Però encara es pot anar més lluny. Tan lluny com ho va expressar Johansson: per a quan el Nobel per a (l’ara acadèmica) Ana María Matute?
(article publicat a L'Eco de Sitges l'any 1996. En homentage, ara que se li ha concedit el premi Cervantes, que l'haurà fet molt feliç)




2 comentaris:

  1. Una gran escriptora, efectivament, aquests darrers anys, al menys, n'han tornat a parlar una mica.

    ResponElimina
  2. "Ana María Matute deixa brollar una intel.ligència afectuosa..."

    Bona manera de descriure-la.

    A l'admiració com escriptora, se li afegeix l'estimació com a persona.

    ResponElimina